dimecres, 16 d’agost de 2017

de follies




i l'endemà, que és un dia nou, vint-i-quatre hores d'un temps per estrenar, s'esborra d'una revolada la petja dels caiguts; ja no ens emplenarà el nas la pudor de suat dessobre suats antics; ja no haurem de suportar més la presència d'homes que fan mal ús de la seva facultat de decisió i d'acció; en un vist i no vist, desapareixerà la  petja que han deixat, com si mai no hagués existit un peu, una bota amb puntera, la força amb que van prémer en trepitjar; l'un rere l'altre, els veiem sucumbir; ara sí funcionen els filtres, allò que menystenien: el vot; de debò no n'eren conscients? no sabien que el fracàs comença a gestar-se quan s'inicien les invectives contra el ciutadà comú: la finestreta oberta, el fum penetrant la intimitat de les cases i provocant la picor als ulls, la suplantació de les identitats, una, dues, tres i les vegades que calgui justificar allò que no té justificació, informes falsos, furts, imposar la recreació d'una justa, fer assumir a la població  d'antuvi i com a cosa natural el combat que els facinerosos lliuren entre ells;

el temps nou és avui, i jo ho celebro: el món serà un lloc una mica més habitable


Matilde Nuri i Espona
publicat el 28 maig 2014 

dimecres, 9 d’agost de 2017

SORT - Pepa Bagaria



Va acabar de pentinar-se i maquillar-se i contemplà la seva imatge al mirall.  Somrigué satisfeta. El nou vestit li esqueia d’allò més bé. Era una mica car, és cert, però el podia considerar com una mena d’inversió.
Estossegà i començà a assajar unes quantes frases. Volia que el seu to fos el d’una persona segura de si mateixa, eficaç i eficient. La persona idònia per a la vacant. De fet, ella havia estat així feia temps. Eficient, eficaç, segura, treballadora. Avui, passats més de tres anys, ja no era res d’això. Primer s’havia quedat sense feina i després, de mica en mica, havia anat perdent la seguretat. Ara, fins i tot ja dubtava de la seva eficiència. Se sentia desorientada, desentrenada, derrotada. Com una joguina espatllada que s’ha deixat de banda en un racó.
Al principi va pensar que seria una cosa temporal. Amb la seva experiència i currículum aviat trobaria un altre lloc de treball. Va arribar a imaginar fins i tot que allò havia passat a fi de bé. La vida li estava donant una petita empenta per a fer el que mai s’havia atrevit a fer: lluitar per una feina millor. Tanmateix la realitat s’havia imposat de seguida, com una sonora bufetada. La competència era brutal, hi havia candidats sempre més joves, més preparats, més disposats, més tot. Al final potser era només una qüestió de sort. Ser en el lloc adequat i en el moment adequat i que algú t’escollís a tu.

Va mirar de reüll el seu gat que dormia tranquil·lament als peus del llit. Aquest sí que havia tingut sort!
Quan el va trobar no era res més que una petita boleta de pèl, negra com la nit, bruta i escarransida. Miolava ben fort, ben espantat, quan se li acostà. Era allà, arraulit entre uns matolls, just a la sortida de la piscina municipal. Ella tornava de córrer. Li agradava molt i la relaxava força sortir a córrer al final del dia. Eren altres temps. Aquells temps feliços quan tornava estressada de la feina i sortia a practicar una mica de jogging.
No sabia que fer amb el gat, però la seva consciència li deia que si el deixava allà acabaria malament, atropellat o qui sap què. L’agafà amb molta cura perquè no l’esgarrapés i se’l va endur cap a casa. L’anomenà Dexter com el protagonista de la seva sèrie preferida. El seu Dexter, però, era tot el contrari al personatge de ficció: afectuós, juganer i incapaç de matar una mosca.
Dexter va ser al lloc adequat i en el moment adequat i va tenir la sort de trobar-la a ella. O va ser ella qui va tenir la sort de trobar el Dexter? Quan es quedà sense feina i sola, cada cop que tornava angoixada d’una entrevista, cada frustració per no haver estat seleccionada, tots els matins que passava amb ressaca...Dexter era allà, va ser allà, per acompanyar-la. Per escoltar-la, per animar-la, per consolar-la, per estimar-la...

Calia fer un pensament, no volia arribar tard. S’acostà al llit i plantà un sonor petó al cap del gatet.

-Nano, desitja’m sort!

Sortí de casa amb el pas decidit. Respirà l’aire fred del matí procurant omplir els pulmons, no només d’oxigen, també de fe en ella mateixa, determinació, optimisme...Mentre baixava les escales del metro, amb cada esglaó, anava repetint com si fos la tornada d’una cançó...:

-Aquest cop sí, aquest cop sí, aquest cop....sí!






Pepa Bagaria

dilluns, 7 d’agost de 2017

Manganell - Silvia Armangué









Manganell



Tapo escletxes d’un poema

amb paraules poc precises,

ornaments bells i anodins.

Volia explicar les passeres i el pont

que foren el meu reialme:

la barana roja, rovellada,

la olor dels nius assedegats,

l’esgarrifança i delícia d’entrar

a l’aigua, tota la pell, i més endintre,

travessada per esclats de blanca joia,

l’horror als habitants informes sota els peus.

La certesa que l’estiu era tot nostre.

Però les paraules son petites

i no poden dir l’olor, ni com

es mouen els colors, ni explicar un bri

dels vespres de geranis, ni de la sorra

calenta i blanca, ni de la certa, total

commoció de l’alegria

dels estius que em van donar.



S Armangué agost 2017





dilluns, 31 de juliol de 2017

peu de rei - Matilde Nuri



                       jo
                           a penes dues lletres

                       tu
                           a penes dues lletres


caldria mesurar
amb peu de rei 
la tipografia vital
 de cadascú






Matilde Nuri i Espona

divendres, 28 de juliol de 2017

Amor absent - Montserrat Medalla

                                                                                Amor absent

Amor absent,
poeta de paraules manllevades,

ermità ocult
que t'emmetzines
amb glosses i balades:

Potser no saps

Que en la meva buidor,
et busco entre les ombres,
i dins dels meus somnis,
buida del tot, per

Amb tu,
                                            
Omplir-me d’història,
omplir-me d’onatges,
omplir-me de vida,
omplir-me de tu.                                                                                                                                              
Montse Medalla  (Poemes a l'absència)     
(2004)                                                                                                     

dilluns, 24 de juliol de 2017

La calma i la tempesta - Montserrat Medalla

Quan la nostra Mediterrània se'ns presenta com un mirall, fa un goig que enamora. Com avui.

Però no ens equivoquem: he navegat plàcidament per la Mediterrània i, de cop, sense previ avís, s'ha aixecat un vent fort que ha fet que haguéssim de canviar veles, rectificar rumbs, i en definitiva, posar-nos alerta.

És bonic, el mar, molt bonic! Però "el nostre mar" és imprevisible...

Imprevisible és, també, tot allò que ens envolta. El paisatge més idíl·lic pot, en un moment donat, tombar-se en contra nostra.


dilluns, 17 de juliol de 2017

Temps profètics, l'apocalipsi - Sanzsoto

Caballo blanco

Jinete blanco: el anticristo.
Apocalipsis 6: 1,2 -  Vi cuando el Cordero abrió uno de los sellos, y oí a uno de los cuatro seres vivientes decir como con voz de trueno: Ven y mira. Y miré, y he aquí un caballo blanco; y el que lo montaba tenía un arco; y le fue dada una corona, y salió venciendo, y para vencer.
Tesalonicenses 2:8-10
8 - Y entonces se manifestará aquel inicuo, a quien el Señor matará con el espíritu de su boca, y destruirá con el resplandor de su venida;
9 - inicuo cuyo advenimiento es por obra de Satanás, con gran poder y señales y prodigios mentirosos,

10 - y con todo engaño de iniquidad para los que se pierden, por cuanto no recibieron el amor de la verdad para ser salvos.

Caballo Rojo

Jinete rojo: la guerra.
Apocalipsis 6: 3,4 - Cuando abrió el segundo sello, oí al segundo ser viviente, que decía: Ven y mira. Y salió otro caballo, bermejo; y al que lo montaba le fue dado poder de quitar de la tierra la paz, y que se matasen unos a otros; y se le dio una gran espada.
 “Y oiréis de GUERRAS y rumores de guerras: mirad que no os turbéis, porque todas estas cosas tienen que acontecer, pero el fin no es” (Mateo 24:6).


Caballo negro

Jinete negro: crisis, penuria, desnutrición, hambruna.
Apocalipsis 6: 5,6 Cuando abrió el tercer sello, oí al tercer ser viviente, que decía: Ven y mira. Y miré, y he aquí un caballo negro; y el que lo montaba tenía una balanza en la mano. Y oí una voz de en medio de los cuatro seres vivientes, que decía: Dos libras de trigo por un denario, y seis libras de cebada por un denario; pero no dañes el aceite ni el vino.


Caballo bayo

Jinete amarillo: enfermedades, muerte.
Apocalipsis 6: 7,8 Cuando abrió el cuarto sello, oí la voz del cuarto ser viviente, que decía: Ven y mira. Miré, y he aquí un caballo amarillo, y el que lo montaba tenía por nombre Muerte, y el Hades le seguía; y le fue dada potestad sobre la cuarta parte de la tierra, para matar con espada, con hambre, con mortandad, y con las fieras de la tierra.

Obras: Sanzsoto
acrílico/papel

dilluns, 10 de juliol de 2017

sense títol - Matilde Nuri






cadascú de nosaltres duu clavats a l'esquena
el nom, dos còrvids i un codi secret
principi o finalització d'una feridura incurable

                                   gori-gori, gemecs de dol

i a les mans de palmell pla
ja separats els dits, els mots s'escolen
com l'aigua que no haurem de beure



diumenge, 2 de juliol de 2017

Sóc el que queda després de la pluja - Sílvia Armangué








Sóc el que queda després de la pluja.
He viscut llargues vides
que no havia triat viure;
cap de les tempestes
de fred i gripaus perduts entre les fulles.
No m'ha estat permès- cel maligne-
quedar-me a la primera casa,
ni trobar ja altre aixopluc
que aquesta pendent negrosa,
teixida d'óssos i argila. Un llarg dogal
per mans ferides sargit
és el meu llegat de penombra.


Sílvia Armangué Jorba

dijous, 22 de juny de 2017

Botó de mostra - Matilde Nuri

AJUSTAMENTS 



  digues, no ho veus?

                       què?
conta'm un conte:
                                              temps era temps...

els moments a venir
seran tanmateix temps
d'assaborir i paladejar
                                                de callar o dir
                                                 i no dissimular

perquè no és
                   que nosaltres ho hem vist
                           és que algú o altre ho està fent


-Matilde Nuri


publicat al blog ...iescaig  el 27 novembre 2015

dilluns, 19 de juny de 2017

La porta












La porta és de fusta, noble van dir-me, com si fos una gran cosa. Fusta noble. No hi ha dubte que és robusta i mil cops envernissada, i té l’aspecte plastificat de les relíquies preservades piadosament. Aquí s’acaben les semblances: la pietat no trafiqueja per aquests verals. Preferim dormir més hores. D’altra banda, hi ha una finestreta, un foradet reixat per observar a qui truqui. Poc es fa servir. Més que res, perquè d’igual manera que veig em veuen, i llavors la gràcia minva bastant. Hi ha una munió de panys de clau- exactament cinc, quatre d’ells inservibles, degut a diverses causes indestriables de la mala sort, el temps, els escuradents, i una lleu propensió natural presumiblement heretada per enemistar-me amb qualsevol objecte que impliqui mecànica- gairebé tots, ai senyor- juntament amb una cadeneta rovellada, i dos passadors, un de llarg i ample, que fa soroll quan es mou, i un altre, escarransit, mal collat i pintat de verd esperança, de distracció purament. La porta te un forat de gat tapiat al seu baix esquerra, i una neta ferida per la bústia més amunt. Les cartes cauen per terra. Les cartes m’agraden tant que trigo moltes hores a tocar-les. Les miro de lluny, les imagino, evoco el seu tacte, la seva olor. Quan ha passat prou estona, posem, una migdiada i una telesèrie argentina, m’hi acosto i les toco, i aquest estat s’allarga tot el que calgui. Els segells m’emocionen, i sobretot el meu nom imprès en el paper. Si algú- algú volgut ja des d’ara- ha escrit l’adreça a mà, oh! estudio el seu tarannà pel traç de les lletres, comparo les seves singularitats amb el meu llibret de Grafologia – Descubra el carácter de las personas mediante el estudio de su escritura- i em faig un retrat robot mental de la figura del meu corresponsal. Després d’això, cal obrir les cartes; el seu contingut, sovint decebedor – em volen vendre coses, deixar-me diners, aconsellar-me i dir-me que he guanyat premis però he de fer allò i allò altre si vull que me’ls donin – em fa estar llegint encara una bona estona. Les cartes de l’ajuntament no m’agraden i no les entenc, i a sobre fan mala olor, com de paper pastat amb ous de mosca. El que més m’agrada són els catàlegs per correu, amb fotos i comentaris. Però no tots els dies hi ha cartes.
Sovint, entra i surt gent. Molts d’ells viuen aquí, però es fan fonedissos a les seves regions un cop han acomplert el ritual d’entrada. Compartim cuina i alguna estona davant la tele. Gairebé tots tenim tendències solitàries. Els nostres móns es toquen tangencialment, i no sabem uns dels altres gaire més del que podem explicar-nos algun vespre de cerveses.
La porta, no ho he dit, és de color negre. Té la particularitat de totes les portes de la casa: es alta, estreta; té dues fulles d’amplada desigual, i tan sols es diferencia de les altres perquè és una mica més gran i gruixuda. I en alguns punts hi ha tot de forats de corcs. En conjunt és una porta bella i tal vegada inquietant.

-Sílvia Armangué

Microrelat: El vestit adequat.



EL VESTIT ADEQUAT

Passejaven lentament.

El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella.

El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar. Caminava sense esma. 

Anaven tan abstrets que no veien res. 

El jugador de bàsquet es va aturar per escoltar, en boca del seu amic, una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.

—Home, no exageris— digué el jugador a l’acompanyant — I  l'acompanyant caigué mort.

—Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.

-Montserrat Medalla i Cufí

novembre 2007
(arran d’un exercici literari
inspirat en un fragment de Mercè Rodoreda)



diumenge, 18 de juny de 2017

La esperanza es esa cosa con plumas (Hope is the thing with feathers, Emily Dickinson)


y así continua:

La esperanza es esa cosa con plumas
que se posa en el alma,
y entona melodías sin palabras,
y no se detiene para nada,
- Emily Dickinson

¿En cuantos momentos podríamos aplicar el concepto? ¿Es lo que nos mueve o lo que nos impulsa? Y en ese desconocimiento hasta de nosotros mismos, me gustaría compartir mi pensamiento y unas imágenes:

En el cristal
gotas invertidas de agua que no llueve,
en el espejo
sombra de un futuro,
en el aire
palabras que nunca se dijeron,
en el reflejo
los ecos de un pasado,
en el alma
rojo color de incendio.
-Carmen Sanzsoto


divendres, 16 de juny de 2017

des de l'hamaca

si hi ha una 'doctrina' que m'interessa és aquesta: el canvi només es pot fer des de dins

per molt que els representants del sistema pretenguin mantenir les zones 'des de dins' acordonades, fumigades, asèptiques, sota vigilància, i per molt que el sistema sigui també al seu torn canvi des de dins: que res no canviï si no és per a la conveniència pròpia

una companya em diu i apunta: si vols construir a vegades abans cal derruir; cert!, quan la pilota s'ha fet massa gran, podem fer-ne miques i seguir: condemna o esperances en un entorn que respon a una dinàmica cíclica

a mi em genera seguretat i per tant esperança, que tots els dies tinguin 24 hores i que les estacions de l'any siguin quatre; que anem coneixent les cordes del destí i l'univers en expansió

els antics estaven convençuts que l'univers era pla i per tant tenia una dimensió, després van acceptar dues dimensions, més tard tres i finalment quatre, una ficció a l'espai temps

avui sabem que l'univers té onze dimensions si no més
mai no recomencem de zero


Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril- juny'17




dilluns, 12 de juny de 2017

OCEÀ ÀTIC

Tenim una criatura nova, una publicació virtual en format issuu, es diu OCEÀ ÀTIC i serà de publicació periòdica.