dilluns, 2 d’octubre de 2017

MUJER TENÍAS QUE SER - Sanzsoto

En recuerdo a la exposición MUJER TENÍAS QUE SER año 2009/2010, en Barcelona en la sala Consell 242.

Por querer, acrílico/tela, 139 x 194 cm


Comprender lo incomprensible
asumir lo inasumible
esperar lo inesperable

Mujer tenías que ser
mujer de claros ojos y mirada perdida
mujer tenías que ser para entender
en fin… mujer

dissabte, 30 de setembre de 2017

Alliberació - Silvia Armangué

Poema VIII del quart apartat del poemari 
Estats del metall, ( Saragossa 2013) 
Silvia Armangué




Deslliga, deslliga la brida,
tan temps estrebada,
d'aquest mal
de pell endins!

Que sàpiga què és
triscar les pedres
amb el peu descalç
tirar-se foll als gorgs
vagarejar sota les vaumes
olorar la mare-selva
oblidar el què es va ser
fer mapes
inexactes
tornar al lloc
d'on va sortir.

Tornar a casa,
amb els falciots.
Per guarir el mal
de pell endins.


*


dijous, 28 de setembre de 2017

Premis Literaris Grau Miró 2017

Premis Literaris Grau Miró 2017

HAIKU - Primer premi

PRIMERS ESTIUS - Sílvia Armangué Jorba (Sra. Lee)


En to baix profund
el picot verd tecleja
les hores de sol.


A l’estenedor
llençols blancs com onades
estripen l’aire.



Quan les paraules
esdevenen pàl·lides
la casa s’adorm.





tots els premiats aquí: Premi Literari Grau Miró 2017

dilluns, 25 de setembre de 2017

Dona viva, dona morta - Montserrat Medalla




Fragment d'un escrit dedicat a l' àvia que no sabia llegir 

(···)

Aprendre de lletra, aprendre de lletra, com la mare de Déu de la cançó que jo mateixa cantava als meus petitons. Anar a costura, a aprendre de lletra. 

Se'm va negar, Senyor, si és que existeixes. 

Se'm va negar pel fet de ser una dona. Quin mal havia fet jo, naixent dona? 

Quin mal he fet, per haver de viure tot aquest turment? 

Jo no volia ser més que ell, només hauria volgut saber llegir, per poder distingir una ampolla de l'altra! i ara la Neus seria viva, pobrissona meva, viva! i seria al meu costat. I no permetria que no em deixessin veure els meus fills en aquests moments tan durs. 

Qui són, ells, tots plegats, per no deixar que els meus fills estiguin amb mi? Qui són?

El més petit de tots porta un ram de roselles... diuen que desvario! potser és que ho faig!

Montserrat Medalla
(L'àvia que no sabia llegir-- inacabat)





dissabte, 23 de setembre de 2017

Mediterrani - Sanzsoto


Osado, acrílico/tela, 100 x 100 cm, año 2010

Acariciando la orilla
mansa muy mansamente
agitando recuerdos
olvidando promesas
desangelada la noche se presenta
pero es tanta su furia contenida
y tanta su pasión desenfrenada
que abrazando la arena
la arrastra a las profundas simas del recuerdo.

tanto ruido, tanta vida
escalones,  escaleras
piedras, muros y fronteras
cigarrillos consumidos en la espera

colinas invertidas
negros jirones de almas del pasado
posos de siete mares
aires de cuatro vientos
una luna que pasa
mil lunas que se pierden
olvidada la espuma en una roca
vestigios de un naufragio

-Sanzsoto

dimecres, 20 de setembre de 2017

EL VIATGE



Se sentia nerviosa i emocionada. Va estalviar anys per comprar-lo i feia temps que ja tenia el bitllet. Encara més que esperava el moment de la partida. Avui el seu anhel es convertiria en realitat. 
Va arribar ben aviat a l'estació. De mica en mica es van anar sumant la resta de passatgers. Tots tan nerviosos i emocionats com ella, frisant per pujar. Tots apunt de tocar el somni amb els dits.
El so de la locomotora els va fer saltar de l'excitació. D'una forma ordenada varen ocupar els seus seients. En cinc minuts, el tren va partir. El viatge va transcórrer tranquil, el paisatge era preciós, el cel intensament blau i la brisa que entrava per les finestres, deliciosa.
De cop, però, el tren va fer un petit giravolt i es va endinsar en un túnel. En sortir, tot havia canviat. El cel era del color del plom, la temperatura havia caigut en picat i una pluja persistent els va fer tancar les finestres a córrer-cuita. La primavera s'havia transformat en tardor. El paisatge era el mateix, però no era el mateix. A l'horitzó els esperava la foscor més intensa, el més cru dels hiverns.
Mentre alguns decidiren seguir viatge, la majoria van voler baixar a la següent parada. L'estació era igual a la seva, però no era igual. Just a l'altra banda de l'andana, en direcció oposada, un altre grup de viatgers. Estaven nerviosos, però no emocionats. Eren exactament com ells, però completament diferents. Àvids de llum, esperaven una locomotora que no arribava, un tren que segurament no passaria mai.

Pepa Bagaria

Fotografia extreta d'internet: http://miriadna.com/preview/rail-way








divendres, 15 de setembre de 2017

L'espera





L'espera


Fotografia: mumi's place


*
A hores convingudes,
diu el cartell de l’entrada:
Passin per ordre, si us plau.
I camino amb l’esperança
de tenir un número de la sort:
el dispensador no em mira,
fa cataclec, com fa amb tots,
petita màquina connectada
a un circuit d’ús intern.

Hi haurà neu de branca,
escalfor, ocells i averanys,
capses de nines, passavolants,
musaranyes dormilegues...?
Hi haurà sol de solstici,
soroll de mar de fons,
ametlles amuntegades,
nits de mal i de fonoll...?
Qui podria saber-ho.
Tràmits acomplerts,
en hores convingudes.
No puc saber-ne més.

 *

 Silvia Armangué





diumenge, 10 de setembre de 2017

vèncer convèncer



arma llarga de foc
canó ratllat tovenc
verda polpa del dit
d'ànima   espiral
vèncer i  convèncer
d'expressió  llibertat
 llibertat  d'expressió

Matilde Nuri i Espona

dimarts, 5 de setembre de 2017

ENVIDIA - Pepa Bagaria






"Oh no, socorro, es Ariadna. Por favor, que no me vea". Asun corrió a parapetarse detrás de un poste mientras veía pasar a Ariadna, su antigua compañera de instituto. Siempre la había envidiado. Tan guapa, tan esbelta, tan alta, tan elegante, tan lista, tan todo. Destacaba en deportes, sacaba buenas notas, se ligaba a los chicos más monos. La odiaba. Con toda su alma. Ariadna, hasta su nombre envidiaba. Tan musical, tan poético. Y ella con ese Asunción tan típico, tan rancio, tan feo...
Así pensaba la mayoría de la clase, pero nadie se atrevía a manifestarlo. Ariadna era además amable y simpática con todo el mundo. No les quedaba el consuelo siquiera de llamarla bruja.
Contemplando como se alejaba soltó un suspiro de alivio. No hubiera soportado tener que enfrentarse a ella y a su perfección. Precisamente hoy. Llevaba esa chaqueta vieja, muy cómoda pero bastante anticuada. Sus raíces eran tan grandes, que parecía que se hubiera hecho mechas californianas y encima le había salido ese puto grano en la frente.
En ese momento comprobó con horror que Ariadna se había dado la vuelta y volvía en su dirección. Desesperada entró rápidamente en la librería que había al lado del poste. La vio pasar a través del escaparate. Corrió al fondo de la tienda y se atrincheró entre dos estanterías de libros con el corazón palpitándole en las sienes. "Por favor, por favor, que no entre".

De repente sintió que la sangre se helaba en sus venas al notar una mano en su hombro. Se giró lentamente...
-Asun! ¿eres tú? que ilusión tía, ¡cuánto tiempo!
-¡Antonia! que susto me has dado, pensaba que eras Ariadna-dijo Asun echando una rápida mirada a Antonia y sonriendo satisfecha al ver cómo había engordado.
-¿Ariadna? ¿te refieres a "lady Ariadna"? ¡qué más quisiera yo!
-Es que está por aquí, acabo de verla hace un momento.
-Uf, pues menos mal que no me he tropezado con ella. Seguro que sigue igual de "ideal". Que asco me dio siempre, hasta el nombre le envidiaba.
Asun miró a Antonia con simpatía, con esa camaradería que siempre surge del odio compartido.
-Oye, ¿te apetece un café? así nos ponemos al día y de paso despellejamos a la "lady" un poco.

Ariadna se sentía mareada. No era plan de andar así por la calle. Entró en una cafetería, pidió un té y se fue directa a los servicios con el tiempo justo de la primera arcada. Vomitó lo poco que había logrado ingerir en el almuerzo. Bueno, ya sabía que eso iba a suceder. Los primeros efectos de la quimio empezaban a hacer estragos en ella. Al salir, se acercó a la barra a tomarse el té que ya la estaba esperando cuando reparó en dos mujeres, sentadas en un rincón de la sala, que le resultaron muy familiares. Asun seguía con aquella cara guasona, aunque Antonia estaba un poco más rellenita. Hizo ademán de acercarse a ellas, pero se detuvo. No se sentía con fuerzas para saludarlas, ni mucho menos para contestar preguntas acerca de su vida. No podía responder "bien" al típico "¿cómo estás?". ¡No conseguiría contener las lágrimas!
Escuchó sus risas y mientras las miraba charlar animadamente sintió un latigazo de pura envidia que le recorrió el cuerpo de la cabeza a los pies. Parecían tan felices y tan sanas...

Pepa Bagaria



divendres, 1 de setembre de 2017

Sovint - Matilde Nuri




sovint un mosaic format per tessel·les
nosaltres, peces petites i cúbiques
potser també unes braves, quatre croquetes
bunyols de bacallà
pastís de formatge i cafè
la terra cuita estava ahir mullada
avui refresca
s'agraeix


dissabte, 26 d’agost de 2017

OCEÀ ÀTIC, nº 2

Publiquem un recull de cinc poemes amb el vincle comú del concepte 'motxilla'.
Dediquem aquest OCEÀ ÀTIC issuu Núm.2 a la llibertat de creació i de pensament dels alumnes de tota edat i condició.

Per veure la imatge completa i començar a llegir, entreu a l'espai issuu. Aneu clicant, la imatge es desplaçarà en horitzontal, com passa amb les pàgines d'un llibre.


La motxilla - La mochila


divendres, 18 d’agost de 2017

paraula de pas: PAU - Matilde Nuri


treballarem per la pau
per contrarestar la guerra
treballarem amb seny
i tarannà tranquil
en ferm treballarem
per construir, alçar
bastir la pau

*
18 agost'17

Barcelona


dimecres, 16 d’agost de 2017

de follies




i l'endemà, que és un dia nou, vint-i-quatre hores d'un temps per estrenar, s'esborra d'una revolada la petja dels caiguts; ja no ens emplenarà el nas la pudor de suat dessobre suats antics; ja no haurem de suportar més la presència d'homes que fan mal ús de la seva facultat de decisió i d'acció; en un vist i no vist, desapareixerà la  petja que han deixat, com si mai no hagués existit un peu, una bota amb puntera, la força amb que van prémer en trepitjar; l'un rere l'altre, els veiem sucumbir; ara sí funcionen els filtres, allò que menystenien: el vot; de debò no n'eren conscients? no sabien que el fracàs comença a gestar-se quan s'inicien les invectives contra el ciutadà comú: la finestreta oberta, el fum penetrant la intimitat de les cases i provocant la picor als ulls, la suplantació de les identitats, una, dues, tres i les vegades que calgui justificar allò que no té justificació, informes falsos, furts, imposar la recreació d'una justa, fer assumir a la població  d'antuvi i com a cosa natural el combat que els facinerosos lliuren entre ells;

el temps nou és avui, i jo ho celebro: el món serà un lloc una mica més habitable


Matilde Nuri i Espona
publicat el 28 maig 2014 

dimecres, 9 d’agost de 2017

SORT - Pepa Bagaria



Va acabar de pentinar-se i maquillar-se i contemplà la seva imatge al mirall.  Somrigué satisfeta. El nou vestit li esqueia d’allò més bé. Era una mica car, és cert, però el podia considerar com una mena d’inversió.
Estossegà i començà a assajar unes quantes frases. Volia que el seu to fos el d’una persona segura de si mateixa, eficaç i eficient. La persona idònia per a la vacant. De fet, ella havia estat així feia temps. Eficient, eficaç, segura, treballadora. Avui, passats més de tres anys, ja no era res d’això. Primer s’havia quedat sense feina i després, de mica en mica, havia anat perdent la seguretat. Ara, fins i tot ja dubtava de la seva eficiència. Se sentia desorientada, desentrenada, derrotada. Com una joguina espatllada que s’ha deixat de banda en un racó.
Al principi va pensar que seria una cosa temporal. Amb la seva experiència i currículum aviat trobaria un altre lloc de treball. Va arribar a imaginar fins i tot que allò havia passat a fi de bé. La vida li estava donant una petita empenta per a fer el que mai s’havia atrevit a fer: lluitar per una feina millor. Tanmateix la realitat s’havia imposat de seguida, com una sonora bufetada. La competència era brutal, hi havia candidats sempre més joves, més preparats, més disposats, més tot. Al final potser era només una qüestió de sort. Ser en el lloc adequat i en el moment adequat i que algú t’escollís a tu.

Va mirar de reüll el seu gat que dormia tranquil·lament als peus del llit. Aquest sí que havia tingut sort!
Quan el va trobar no era res més que una petita boleta de pèl, negra com la nit, bruta i escarransida. Miolava ben fort, ben espantat, quan se li acostà. Era allà, arraulit entre uns matolls, just a la sortida de la piscina municipal. Ella tornava de córrer. Li agradava molt i la relaxava força sortir a córrer al final del dia. Eren altres temps. Aquells temps feliços quan tornava estressada de la feina i sortia a practicar una mica de jogging.
No sabia que fer amb el gat, però la seva consciència li deia que si el deixava allà acabaria malament, atropellat o qui sap què. L’agafà amb molta cura perquè no l’esgarrapés i se’l va endur cap a casa. L’anomenà Dexter com el protagonista de la seva sèrie preferida. El seu Dexter, però, era tot el contrari al personatge de ficció: afectuós, juganer i incapaç de matar una mosca.
Dexter va ser al lloc adequat i en el moment adequat i va tenir la sort de trobar-la a ella. O va ser ella qui va tenir la sort de trobar el Dexter? Quan es quedà sense feina i sola, cada cop que tornava angoixada d’una entrevista, cada frustració per no haver estat seleccionada, tots els matins que passava amb ressaca...Dexter era allà, va ser allà, per acompanyar-la. Per escoltar-la, per animar-la, per consolar-la, per estimar-la...

Calia fer un pensament, no volia arribar tard. S’acostà al llit i plantà un sonor petó al cap del gatet.

-Nano, desitja’m sort!

Sortí de casa amb el pas decidit. Respirà l’aire fred del matí procurant omplir els pulmons, no només d’oxigen, també de fe en ella mateixa, determinació, optimisme...Mentre baixava les escales del metro, amb cada esglaó, anava repetint com si fos la tornada d’una cançó...:

-Aquest cop sí, aquest cop sí, aquest cop....sí!






Pepa Bagaria

dilluns, 7 d’agost de 2017

Manganell - Silvia Armangué









Manganell



Tapo escletxes d’un poema

amb paraules poc precises,

ornaments bells i anodins.

Volia explicar les passeres i el pont

que foren el meu reialme:

la barana roja, rovellada,

la olor dels nius assedegats,

l’esgarrifança i delícia d’entrar

a l’aigua, tota la pell, i més endintre,

travessada per esclats de blanca joia,

l’horror als habitants informes sota els peus.

La certesa que l’estiu era tot nostre.

Però les paraules son petites

i no poden dir l’olor, ni com

es mouen els colors, ni explicar un bri

dels vespres de geranis, ni de la sorra

calenta i blanca, ni de la certa, total

commoció de l’alegria

dels estius que em van donar.



S Armangué agost 2017