dimarts, 6 de juny del 2017

M'he cosit les parpelles




Art of Beksinski


M'he cosit les parpelles
trinxat l'estèrnum estrellat
liquat les bosses dels pulmons
i tinc el cor fixat en alcohol
en una capsa de titani
en un circ innombrable
entre bèsties de malson
i gegants tolits de melangia
que no poden tornar a casa.



Silvia Armangué
Dedicat als que sofreixen

10 comentaris:

  1. Caram, quin impacte, la il·lustració i el poema...
    ¿Vols dir que ens conservaran fins aquest punt?

    ResponElimina
  2. Crec que no, Olga, i no ho lamento...no volia tan parlar de morir com de viure...viure en un turment. Com quan tens tant dolor que no pots fer més que suportar-lo, i esperar que passi. Ho vaig escriure en un moment dolorós, per sort ja ha passat, i només en queda aquest "poema" estripat. Moltes gràcies per venir, estimada.

    ResponElimina
  3. Dius "esperar que passi". Quanta veritat... encara que sembli increïble, cada minut que passa juga a favor nostre perquè ens fa allunyar de la realitat insofrible.
    Salut sempre.

    ResponElimina
  4. hi ha alguna cosa pitjor que el no poder tornar a casa? monstres tots els qui han perdut clau i pany o la memòria i sobretot la decència
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada Matilde, gràcies per passar. La cosa és que aquests pobres monstres meus són aquells èssers que no s'han sabut protegir, els més indefensos, perquè són monstres, gegants, malalts, diferents...animals...a qui la bondat hauria d'haver cuidat, i en canvi han estat víctimes de crueltats...he llegit en alguna samarreta, o en una paret..un slògan: Tots els monstres son humans. I jo, amb tota la tristesa del món, penso igual. Una abraçada.

      Elimina
    2. humans o bípedes? i ho faig notar, perquè si són humans no hauries d'estar trista: ser humà no és terrible; ara bé, si són bípedes, potser sí, és a dir, una escala inferior en l'evolució, llavors estem parlant de dues espècies d'animal diferents, no ho sé, allà cadascú amb la seva interpretació, però jo tinc tendència a no posar l'accent negatiu damunt de la víctima, sinó sobre d'aquell qui ha estat capaç de ser cruel amb algú altre i més encara si l'altre és menor o té menys força
      o sigui dir víctima de crueltat és una doble injustícia: jo més aviat diria hi ha una víctima que es diverteix fent crueltats imperdonables
      .

      Elimina
    3. Bé, em costa interpretar el "sentit" del "poema". El vaig escriure per donar forma al dolor que sento. Imatges que em venen al cap quan sento desesperació. Quan era petita i anàvem al zoo, jo patia terriblement. No entenia com els altres no veien els ulls dels animals, el dolor que hi regnava. Igualment al circ. Veia ulls de bèsties desesperançades o espantades, i molts noiets que tenien una infancia terrible ( fred, mal vestits, mal parlats). Llavors, jo no sabia per quin motiu em sentia tan malament, però recordo aquell dolor. De gran vaig intentar posar paraules, delimitar aquests sentiments. No m'importen massa els "culpables"; en el fons, crec que ningú té culpa del que és. Però sí que hi ha sofriment encara que no hi hagi culpables. Hi ha una pelicula que és mig un cómic que em va emocionar molt al seu moment, tan pels actors com per l'estilisme. En una sequència, l'heroi s'esbarella amb un malfactor i abans de fotre-li el cop final, li diu:
      "Eres una víctima?
      I quién no lo es...?"
      Potser en aquest punt les nostres visions respectives s'adiuen força.

      Elimina
    4. sí, Sílvia
      el sistema ens vol a tots víctimes dels seus tentacles, però discrepo, i potser només seria una qüestió de matís conceptual: al zoo o al circ, les criatures son damnificats, han sofert un dany;
      la víctima és el botxí, el més patètic de tots els papers atorgats, aquest personatge que es dedica a matar sabent que es dedica a matar, vols cosa més horrorosa? tota una vida amb l'empelt de la mort
      si li donem la volta a aquest terme, veurem les coses molt diferents
      .

      Elimina
  5. Mati, crec que tu parles de victimisme. No és el mateix ser víctima que assignar-se un mateix aquest paper. Conec persones que ( naturalment) han sofert ( com gairebé tothom) i es consideren víctimes i escampen el seu mal costum al seu voltant. Viure amb un victimista té un espant afegit. Dic que sí, som víctimes, i sovint les víctimes trameten el mal que els han fet i es converteixen en culpables. Però jo no parlo de culpables ni victimistes; considero un gran error prendre aquest rol, és malaltís i fa molt de mal ( sobretot a les persones que hauries d'estimar).

    ResponElimina