dissabte, 27 de maig de 2017

Del poemari Flors cremades



Flors cremades





Si jo tingués un àngel negre, morrut, 
amb dents i urpes i gèlida mirada, 
i no aquest mesell que s’emmiralla a l’aigua, 
i sospira i plora a cada pas que faig, 
m’allitaria amb el seu cos de sutge 
i faria que m’obris la pell, de l’estèrnum 
fins al ventre: aquí hi ha ofegades 
la malura, el dolor de suportar 
que encara he de viure, dies, anys, oh, 
tant de temps encara, sota un embalum 
de penes postergades, 
d’haver perdut les ales 
a un túmul desolat: demència meva 
per pertànyer a la raça matadora; 
una a una van podrir-se d’arrel 
les plomes que l’ innocència em preservava. 
I el besaria, al bell, als llavis freds i llargs 
mentre em posseeix i exposa 
tot això tan fosc que duc i que m’infecta. 
No necessito un àngel bord que em salvi. 
Jo vull l’àngel cru que m’alliberi. 


Silvia Armangué Jorba







3 comentaris:

  1. En el fons més obscur de tots nosaltres, hi ha l'atractiva foscor que ens vol posseir: només cal deixar-s'hi anar, però no és fàcil. Al final sempre ens acaba posseint, però ja és massa tard per al goig.

    ResponElimina
  2. Les plomes de la innocència ens les arrenquen d'arrel, Sílvia. I de vegades no ens n'adonem fins que ja és massa tard... quan ja les hem perdudes totes. I ja són irrecuperables! Un bon poema, com tots els teus!

    ResponElimina
  3. potser les plomes son irrecuperables, Montse, però no la innocència, quan és;
    senzillament es tracta d'una perversitat aliena
    la llàstima és que té premi en societat;
    en canvi, però, penalitza en la íntima satisfacció

    poema intens!

    ResponElimina